Protocol València
Aquí no és l’artista qui defensa, presenta o explica el seu treball contestant les preguntes del públic, sinó algú que el representa i parla en nom seu. En l’aplicació més pura del protocol, l’artista substitut és un «actor» desconegut que no ha vist l’obra i que, per tant, haurà d’improvisar basant-se en les poques coses que en sap i el que pugui deduir a partir de les preguntes del públic. En aquesta versió radical, a l’hora d’escollir aquest protocol amb el públic, els organitzadors presentaran València com un format totalment tradicional de trobada entre públic i artista. Només al final de la trobada es revelarà l’engany al públic. Concebut així, el protocol es podrà aplicar només en el cas que el públic (amb l’excepció d’alguns espectadors la complicitat dels quals serà imprescindible) no conegui l’artista o els artistes. Basat en la impostura i la usurpació, el València admet inevitablement moltes variants i hibridacions que aquí no es detallen del tot. Per exemple, el públic podria escollir en temps real un espectador perquè faci d’impostor. Diferents espectadors podrien fer aquest paper i alternar-se.
Autoria: Roberto Fratini Agost Produccions
El Protocol València ha estat activat en les sessions Debat «La revelació». Intervencions realitzades per Jorge-Yamam Serrano conjuntament amb Teatre Lliure; amb la participació col·lateral de Agost Produccions i
Visualitza, escolta o comparteix el contingut col·lateral (arxiu multimèdia) vinculat a la fitxa que llegeixes: Crònica d'una conversa entorn a «La revelació» (Clàudia Brufau), Crònica fotogràfica d’un debat: «La revelació» (Teo Peiró)