Antequera

 

En un espai qualsevol del teatre, durant els dies anteriors i posteriors a la funció, es munta una mena de confessionari obert al públic en franges horàries d’una certa durada. El confessionari en qüestió constarà de dues cabines mòdul separades per una tàpia en què una reixeta permeti comunicar-se sense veure’s. Les persones que ocupin les dues cabines també seran invisibles des de fora (protegides per portes o cortines). Un llum vermell o verd sobre la porta de cada mòdul indicarà si està ocupat. Els espectadors que vagin a aquesta mena de confessió a cegues haurien d’estar disposats a esperar una estona a la seva cabina fins que algú ocupi la cabina contigua. A Antequera no se sap exactament qui confessa qui (ni, per tant, qui fa preguntes, qui decideix sincerar-se, etc.). Segons la versió normativa d’Antequera, l’artista decideix lliurement si vol ocupar efectivament, sense avisar prèviament, una de les dues cabines i quan vol fer-ho. La situació normal és que els espectadors es trobin parlant de l’espectacle amb altres espectadors desconeguts. L’artista, al seu torn, pot decidir si es vol fer passar per un espectador comú quan fa ús del dispositiu.

 

Actualització de la fitxa: 22/01/21