Belmez

 

Es recomana dur a terme Belmez al final de la funció. En cas que es faci a dies, setmanes i mesos de distància, es convertiria en una variant gòtica del protocol Belchite. Belmez s’efectuarà preferentment amb els llums apagats. El moderador procurarà il·luminar espectralment, amb una torxa, els rostres de les persones que prenguin la paraula. La dramatúrgia del protocol s’inspira en els diàlegs llucians, Our Town (La nostra ciutat), de Thornton Wilder, o la literatura de cementiris que us vingui de gust (des de Keats fins a Lee Masters). Espectadors i artistes parlen des del més enllà i recorden tan bé com poden, és a dir, borrosament, amb la malenconia i l’equanimitat del cas, el fet ja llunyà, terrenal i substancialment va de la funció, fent comentaris i preguntes de regust pòstum sobre l’espectacle que han vist, les persones que l’han presenciat i, si escau, la catàstrofe o fatalitat que, en acabar l’espectacle (últim consum cultural de les seves vides), ha fet que sortissin disparats cap al Purgatori del debat.

 

Actualització de la fitxa: 22/01/21