Santiago

 

Santiago és gairebé una performance en si. Tanmateix, és possible que calgui la col·laboració d’un còmplice entre el públic. Per la seva naturalesa, el protocol se sotmet a votació sense especificar el seu truc (com un aftertalk ras o com una trobada en què l’artista ha decidit limitar-se a oferir una selecció de claus per entendre l’obra o la seva poètica). Quan comença l’aftertalk, l’artista mirarà el públic i declararà que té deu coses a dir (és oportú que l’artista tingui preparades aquestes deu al·legacions, que poden ser sobre l’obra o totalment heterodoxes). Aquesta declaració es podria fer per pancarta, per projecció o amb un anunci enregistrat per la mateixa veu que al teatre demana que s’apaguin els dispositius mòbils. Un cop el públic l’hagi llegit/sentit, l’artista es quedarà assegut mirant el públic sense dir paraula. En la seva aplicació més pura, el protocol preveu que aquesta espera duri un temps indefinit (si els espectadors diuen alguna cosa, l’artista continuarà callat). Un cop un primer espectador impacient o irritat se n’hagi anat, l’artista «deixarà anar» la seva primera al·legació. Quan acabi, continuarà mirant el públic sense pronunciar cap paraula. A poc a poc els espectadors entendran que cada vegada que es produeix una sortida (d’un espectador o, ben entès, d’un grup d’espectadors), els pocs que es quedin tindran accés a una informació ulterior. Si ningú no se sacrifica, cap espectador no aprendrà res més sota el guiatge de l’artista. Quan s’hagin acabat les al·legacions «preparades», l’artista declararà que té alguna cosa més per revelar. Però, a partir d’ara, per cada sortida de la sala l’artista, silenciosament, es traurà una peça de roba. En resum, s’anirà despullant a mesura que els espectadors alliberin l’espai del debat. Santiago s’acabarà quan l’artista estigui completament nu.

 

Actualització de la fitxa: 22/01/21